DE BON GUST EM DESFARIA...

De bon gust em desfaria del equipatge, que en ocasions pesa tant i tant, per tornar a casa. De bon gust deixaria tot el que he viscut, no més en records, per tal de tornar a viure la llum i la pau que alimenta tot el meu esser. De bon gust m’espolsaria la pols, el fang i les brosses dels camins recorreguts, per gaudir d’uns instants de plenitud i assereno complerta. Per que quant aïllament pot sentir el cor, en el moment que no troba un bri de ressonància al seu voltant. Quan tot esforç realitzar cristal·litzat, quan tota esperança esculpida, queda esmicolada amb el més lleu cop d’uns pensaments, inconscientment mal intencionats.
A les hores no més queda fer com l’au Fènix, renéixer de les cendres, mirar la llum del nou dia i tornar a cercar els cels. Estenent les ales tant com la voluntat ho permeti, per tal de cercar nous horitzons que ressonin amb aquests cor tant apedaçat, però viu encara.
Però de bon gust em deixaria morir en la pau i la dolçor, dels eterns camps de la llum de casa.
Per que d’aquesta grisó que tant envolta els conreus d’algunes persones, desdibuixant el paisatge d’un futur esperançador per tothom? Que no hi ha prou amb la pròpia misèria que s’ha de desitja la misèria a altres? On son els anys de dolça infantesa?, i les nits de cels estelats?, el forn fumejant a flaira de coca calenta, que la mare tant amorosament preparava? On son les nits de llençols gelats, quan bellugaves els peuets fins que l’escalfo fluïa lleugera?
Son aquestes petites joies engalzades en el cor les que em donen forces per seguir el camí, o be es la fortalesa interior de la que encara no soc del tot conscient?
Sigui el que sigui, pas rere pas culminaré el meu camí, em porti on em porti i em trobi a qui em trobi en el camí. Tan de bo la misericòrdia i la bondat del bon Deu, en algun moment es recordi de mi, i em faciliti les botes noves que l’he demanat, dons els peus nusos, ja em fan mal i comencen a sagnar.
De bon gust em desfaria de tot, per tornar nu a casa tal i com vaig venir.

ESPOLSANT-ME LA POLS DEL CAMÍ.

Quan la primavera es torna aspre i angoixant i el cant dels ocells et fereixen les oïdes. El futur una caiguda lliure sense fons on l’esperança i la il·lusió no tenen cabuda. Si l’estimar i abraçar als que t’envolten es una ofensa a qui es creu que te la clau del teu cor. No més queda una sortida. Espolsar-te la pols del camí recorregut. Deixà enrere aquells/es que es van creure amb el dret de tancant-te en un somni de promeses buides, de paraules que ressonaven dins el cor, fins que la bogeria de la culpa, em destruïa. Jo soc l’únic responsable, l’únic que anant a la recerca e l’amor, quasi permet deixar de ser qui es i perdre’s la vida. Però dono gràcies a tots/es els actors i actrius que m’han acompanyat en aquest teatre de la vida, dons de tots i especialment de totes he après, que val més una sotil carícia o mirada sincera que mil declaracions de bones intencions.Si AMOR, et tinc por, dons enfront teu soc com un passerell i mai se si ets de veritat. Tothom parla de tu, et lloen, et canten i et desitgen. Però ara dubto si mai et trobaré en els ulls, els cabells, o els llavis de ningú més. T’he de dir que ara em sento ¡lliure!. Obro el cor i abraço l’existència de qui soc i del que faig. Gaudeixo del somriure dels qui m’envolten, de les carícies del ven i de la flaire d’un nou mon. Una nova vida, on no mes se que arribaré, amb les vestidures netes de la pols del camí, ja trepitjat, on... si per casualitat em tornes a trobar, AMOR, jo sigui com un llibre obert y totalment net. Amb l’esperança que la ploma que escrigui en mi, les noves paraules, respecti la llibertat d’estimar del meu cor. A tu em rendeixo, a tu m’encomano, AMOR.

QUANT TOT ES DESFÀ A LA TEVA VIDA...

Un home de negocis ben plantat, va acudir al seu mestre tot amoïnat i nerviós:
-Mestre, mestre. Vos em veu dir que en aquest nou camí que he iniciat trobaria la felicitat i l’amor pur. Que la llum del meu interior brollaria com aigua viva il·luminant tot i a tots al meu voltant i que definitivament passaria a ser el deu de la meva vida. Que gaudiria de les petites coses entrant en harmonia amb l’existència i que ...”
-Be, be, que es el que passa?
-Dons que tot s’està desfent al meu costat. La meva dona no més em vol per satisfer les necessitats materials de casa i ja no omple el meu cor. La família em jutja i condemna per coses que no he fet. A la feina, pel fet de no entrar en crítiques i jocs bruts m’han donat l’esquena. Les amistats de tota la vida m’han donat l’esquena per haver marxat de casa. Però jo no els he fet res. Per amor ho vaig donar tot i no em queda res. No se on dormiré. ¡Mestre, he de començar de cero!
-I on es el problema, amic meu? Deixa de intentar mantenir el control. Rendeix-te, deixa fluir la vida mantenint neta la ment de pensaments condicionats del passat. Res del que tens t’ho enduràs quant deixis el teu cos. No més el que has après. La vida es massa preciosa per mal gastar-la en amoïnar-se. De tot el que tens en aquesta vida, quina cosa es totalment fonamental per tu?
-La tranquil·litat i la felicitat.
-I, trobaves en aquesta vida que duies tranquil·litat i felicitat?
-NO, mestre.
-A les hores et pregunto: on es el problema, amic meu?

UN ANY MÉS DE FELICITAT

Moltes coses positives i boniques s’han succeït a la meva vida, però cap de tan maca, satisfactòria, emocionant i lluminosa com la de ser el pare de l’Oriol. Si, ja se, ja se que no deixa de ser passió de pare. Tot i així, he de dir que es el principal motiu que dona sentit a la meva vida. Si una i no més una sola cosa li tingues que dir al Univers, seria: ¡GRACIES! Per haver-me beneit amb aquest esser tan meravellós que em va escollir com a pare. A partir del seu naixement i encara que passa el temps, no he tingut ni tinc, la necessitat de tornar a sentir la paternitat. Ell, omple tot el meu cor per tal i com es.
Ja s’està fen un homenet. Tot i complir no més 12 anys, te el posat físic i la maduresa d’un noiet de casi els 14, encara que, continua mantenint la seva entranyable i dolça manera de ser i de fer, que compartim molt estretament des de el dia del seu naixement. Sovint semblem o dos nens jugant i fent-nos pessigolles, o dos amics compartín una àpat, una pel·lícula, una excursió, els deures, els misteris de la vida tan tangibles com intangibles, una meditació, les vacances, els caps de setmana, una escalada que un altre, les acampades...
Això de ser pare, com ja he dit. Es el millor que ha passat i passa a la meva vida. Però també es el que més angoixa et pot fer patir. I encarà més, quant tot l’amor que pugis tenir i demostrar no es cap garantia que un dia, poder proper, se l’emportin lluny, força lluny. Malauradament hi han pares que passen, que no s’ocupen ni es preocupen, que no senten en profunditat amor pels seus fills. Aquests homes no tenen res en realitat. Però en ocasions he pensat que es quasi un avantatge ser d’aquesta manera, ja que així no ho passes tant malament.
Sabeu?, tan es. Per que encara que sigui lluny, sentir de la seva veu: “papa”, guarirà qualsevol ferida que pugui patir el meu cor. Ell es el realment important. Ell i la seva felicitat.
PER TANT. PER MOLTS ANY FILL MEU.
El papa.

HE DESCOBERT UN ALTRE CAMÍ

Recordo que de petit, amb 10 anys, cada diumenge anàvem al cinema Molí Nou, a veure les consagrades pel·lícules d’arts marcials, que per aquells voltants dels anys 70, estaven de moda: “Los cuatro dedos de la furia. Operación dradón. El último dragón...” en fi, que entre dracs i llangardaixos, tots els crios sortíem del cinema donant cops de peu, cops de puny i imaginant en veu alta que es el que li faríem al dolent de torn. El cert, es que el que més m’agradava d’aquelles pelis era l’aire cavalleresc i justicier, per que en realitat el fet de posar la ma al damunt a un altre, mai m’ha agradat gens. Es per això que temps després (sobre els 16 anys), vaig saber que hi havia un art marcial que no golpejava, l’aikido. Decidit a provar-ho, la il·lusió va topar amb que ha Sant Boi, no més podies trobar llocs que practiquessin karate, tae kondo o judo. Així que vaig desistir. I ¡mira per on!, als 39 anys faig amistat amb un noi que resulta ser mestre de Budô Taijutsu. L’art marcial ninja-samurai. L’únic art marcial reconegut pel govern de Japó, com l’autentica escola ninja-samurai tradicional. I resulta que l’aikido prové d’una de les 9 escoles que configuren el Budô Taijutsu, antic Ninjutsu. Dons entre una cosa i l’altre ja porto uns 15 mesos gaudint d’una activitat i filosofia, que de veritat enganxa i sedueix. Quan comences a practicar, pot semblar que es una miqueta nyonya, ja que a diferencia d’altres arts marcials, no hi ha grans cops o moviments i posicions espectaculars, però passades unes poques setmanes, prens consciencia que es autènticament perillosa, ja que, poder no dones grans cops de punys o patades, però pots deixar fora de combat i del mon dels humans a qualsevol. Quan la realitat d’aquesta pràctica s’obre en front teu amb tota la seva “duresa”, hi ha un fet quasi immutable que et tranquil·litza. Es el triatge i l’introducció a la filosofia de noblesa, que de forma subliminal però efectiva, realitzen els senseis d’aquest art marcial. Que vol dir això: dons que el xulos, prepotents, els agressius, els desequilibrats ... quan te n’adones, ja no hi son. Han estat convidats a deixar el dojo. Com diu el Sensei Masaaki Hatsumi Sôke, Mestre de tots els mestres: “es fàcil ser un gran guerrer, però es molt difícil ser una gran persona. Aquest últim es el camí”. Que més puc dir, que quan més practico, aprenc i esbrino dins aquest mon del Budô Taijutsu, que significa: “El camí del guerrer pacífic que utilitza el seu cos com arma per combatre el mal”, més m’enamora. GRÀCIES. Carles

SI TOTHOM FOS UNA MICA FORREST GUMP

El passat diumenge 8 de febrer, vaig veure amb l’Oriol i per segon cop la pel·lícula Forrest Gump, interpretada magistralment, sota el meu parer, per en Tom Hanks. Ja se que diuen que es una exaltació als “valors” americans, que es pura ficció, que sembla més per nens que per adults, que es comercial... i totes aquestes opinions que el fan quedar a un tan be i tan entès en la matèria. No serè jo qui ho discuteixi. Però algunes preguntes del meu fill, van fer que comences a veure un darrera fons al film, que no vaig veure el primer cop. Preguntes com: Per que li volen fer mal si ell es bo?, si es tonto per que li surt tot be?, per que te tan bona sort?...ja, ja se que es una pel·lícula, però anem una mica més a fons.
La “estupidesa” de l’amic Forrest es centrava en ser autènticament: amable, dialogant, sincer, cordial, bo, innocent, honest, pacífic, servicial. No jutja i accepta les coses tal com venien. Es dedicava en cos i ànima a tot el que feia, en no cercar els tres peus al gat, en no interpretar les coses, en mirar sempre la part positiva, en fer el que sentia el seu cor. Viure el moment present en la seva màxima expressió. La seva simplicitat, feia senzill el viure i evidenciava la mala llet d’aquells que l’envoltaven. Dit d’altre manera, la seva llum era la foscor dels demés. Per que asclar, no era tonto, dons tonto es el que fa tonteries, i realment les tonteries les feien els que l’envoltaven.
En un mon sense malicia, en Forrest passaria totalment desapercebut.
Finalment vaig dir al meu fill: “si tothom fos una mica Forrest Gump, el món seria un lloc molt millor i tots seriem mes feliços”. Si d’acord, estúpidament feliços, però FELIÇOS al cap i la fi.
Carles

Aquest diumenge matinal a Montserrat.

En Narcís, la Pilà,l’Adrià, l’Oriol i jo varem enfilar des de Collbató, l’anomena’t camí de les bateries. Segons diuen el camí més antic per pujar dalt de la muntanya i un dels mes disputats en la guerra del francès. Un matí assolellat, però de vent i una mica fort. Ens ho hem passat força be. Aquí una mostra.