DE BON GUST EM DESFARIA...

De bon gust em desfaria del equipatge, que en ocasions pesa tant i tant, per tornar a casa. De bon gust deixaria tot el que he viscut, no més en records, per tal de tornar a viure la llum i la pau que alimenta tot el meu esser. De bon gust m’espolsaria la pols, el fang i les brosses dels camins recorreguts, per gaudir d’uns instants de plenitud i assereno complerta. Per que quant aïllament pot sentir el cor, en el moment que no troba un bri de ressonància al seu voltant. Quan tot esforç realitzar cristal·litzat, quan tota esperança esculpida, queda esmicolada amb el més lleu cop d’uns pensaments, inconscientment mal intencionats.
A les hores no més queda fer com l’au Fènix, renéixer de les cendres, mirar la llum del nou dia i tornar a cercar els cels. Estenent les ales tant com la voluntat ho permeti, per tal de cercar nous horitzons que ressonin amb aquests cor tant apedaçat, però viu encara.
Però de bon gust em deixaria morir en la pau i la dolçor, dels eterns camps de la llum de casa.
Per que d’aquesta grisó que tant envolta els conreus d’algunes persones, desdibuixant el paisatge d’un futur esperançador per tothom? Que no hi ha prou amb la pròpia misèria que s’ha de desitja la misèria a altres? On son els anys de dolça infantesa?, i les nits de cels estelats?, el forn fumejant a flaira de coca calenta, que la mare tant amorosament preparava? On son les nits de llençols gelats, quan bellugaves els peuets fins que l’escalfo fluïa lleugera?
Son aquestes petites joies engalzades en el cor les que em donen forces per seguir el camí, o be es la fortalesa interior de la que encara no soc del tot conscient?
Sigui el que sigui, pas rere pas culminaré el meu camí, em porti on em porti i em trobi a qui em trobi en el camí. Tan de bo la misericòrdia i la bondat del bon Deu, en algun moment es recordi de mi, i em faciliti les botes noves que l’he demanat, dons els peus nusos, ja em fan mal i comencen a sagnar.
De bon gust em desfaria de tot, per tornar nu a casa tal i com vaig venir.