Recordo que de petit, amb 10 anys, cada diumenge anàvem al cinema Molí Nou, a veure les consagrades pel·lícules d’arts marcials, que per aquells voltants dels anys 70, estaven de moda: “Los cuatro dedos de la furia. Operación dradón. El último dragón...” en fi, que entre dracs i llangardaixos, tots els crios sortíem del cinema donant cops de peu, cops de puny i imaginant en veu alta que es el que li faríem al dolent de torn. El cert, es que el que més m’agradava d’aquelles pelis era l’aire cavalleresc i justicier, per que en realitat el fet de posar la ma al damunt a un altre, mai m’ha agradat gens. Es per això que temps després (sobre els 16 anys), vaig saber que hi havia un art marcial que no golpejava, l’aikido. Decidit a provar-ho, la il·lusió va topar amb que ha Sant Boi, no més podies trobar llocs que pr
actiquessin karate, tae kondo o judo. Així que vaig desistir. I ¡mira per on!, als 39 anys faig amistat amb un noi que resulta ser mestre de Budô Taijutsu. L’art marcial ninja-samurai. L’únic art marcial reconegut pel govern de Japó, com l’autentica escola ninja-samurai tradicional. I resulta que l’aikido prové d’una de les 9 escoles que configuren el Budô Taijutsu, antic Ninjutsu. Dons entre una cosa i l’altre ja porto uns 15 mesos gaudint d’una activitat i filosofia, que de veritat enganxa i sedueix. Quan comences a practicar, pot semblar que es una miqueta nyonya, ja que a diferencia d’altres arts marcials, no hi ha grans cops o moviments i pos
icions espectaculars, però passades unes poques setmanes, prens consciencia que es autènticament perillosa, ja que, poder no dones grans cops de punys o patades, però pots deixar fora de combat i del mon dels humans a qualsevol. Quan la realitat d’aquesta pràctica s’obr
e en front teu amb tota la seva “duresa”, hi ha un fet quasi immutable que et tranquil·litza. Es el triatge i l’introducció a la filosofia de noblesa, que de forma subliminal però efectiva, realitzen els senseis d’aquest art marcial. Que vol dir això: dons que el xulos, prepotents, els agressius, els desequilibrats ... quan te n’adones, ja no hi son. Han estat convidats a deixar el dojo. Com diu el Sensei Masaaki Hatsumi Sôke, Mestre de tots els mestres: “es fàcil ser un gran guerrer, però es molt difícil ser una gran persona. Aquest últim es el camí”. Que més puc dir, que quan més practico, aprenc i esbrino dins aquest mon del Budô Taijutsu, que significa: “El camí del guerrer pacífic que utilitza el seu cos com arma per combatre el mal”, més m’enamora. GRÀCIES. Carles
Recordo que de petit, amb 10 anys, cada diumenge anàvem al cinema Molí Nou, a veure les consagrades pel·lícules d’arts marcials, que per aquells voltants dels anys 70, estaven de moda: “Los cuatro dedos de la furia. Operación dradón. El último dragón...” en fi, que entre dracs i llangardaixos, tots els crios sortíem del cinema donant cops de peu, cops de puny i imaginant en veu alta que es el que li faríem al dolent de torn. El cert, es que el que més m’agradava d’aquelles pelis era l’aire cavalleresc i justicier, per que en realitat el fet de posar la ma al damunt a un altre, mai m’ha agradat gens. Es per això que temps després (sobre els 16 anys), vaig saber que hi havia un art marcial que no golpejava, l’aikido. Decidit a provar-ho, la il·lusió va topar amb que ha Sant Boi, no més podies trobar llocs que pr
actiquessin karate, tae kondo o judo. Així que vaig desistir. I ¡mira per on!, als 39 anys faig amistat amb un noi que resulta ser mestre de Budô Taijutsu. L’art marcial ninja-samurai. L’únic art marcial reconegut pel govern de Japó, com l’autentica escola ninja-samurai tradicional. I resulta que l’aikido prové d’una de les 9 escoles que configuren el Budô Taijutsu, antic Ninjutsu. Dons entre una cosa i l’altre ja porto uns 15 mesos gaudint d’una activitat i filosofia, que de veritat enganxa i sedueix. Quan comences a practicar, pot semblar que es una miqueta nyonya, ja que a diferencia d’altres arts marcials, no hi ha grans cops o moviments i pos
icions espectaculars, però passades unes poques setmanes, prens consciencia que es autènticament perillosa, ja que, poder no dones grans cops de punys o patades, però pots deixar fora de combat i del mon dels humans a qualsevol. Quan la realitat d’aquesta pràctica s’obr
e en front teu amb tota la seva “duresa”, hi ha un fet quasi immutable que et tranquil·litza. Es el triatge i l’introducció a la filosofia de noblesa, que de forma subliminal però efectiva, realitzen els senseis d’aquest art marcial. Que vol dir això: dons que el xulos, prepotents, els agressius, els desequilibrats ... quan te n’adones, ja no hi son. Han estat convidats a deixar el dojo. Com diu el Sensei Masaaki Hatsumi Sôke, Mestre de tots els mestres: “es fàcil ser un gran guerrer, però es molt difícil ser una gran persona. Aquest últim es el camí”. Que més puc dir, que quan més practico, aprenc i esbrino dins aquest mon del Budô Taijutsu, que significa: “El camí del guerrer pacífic que utilitza el seu cos com arma per combatre el mal”, més m’enamora. GRÀCIES. Carles
sembla interesant
ResponderEliminaron es pot practicar Budô Taijutsu?