Moltes coses positives i boniques s’han succeït a la meva vida, però cap de tan maca, satisfactòria, emocionant i lluminosa com la de ser el pare de l’Oriol. Si, ja se, ja se que no deixa de ser passió de pare. Tot i així, he de dir que es el principal motiu que dona sentit a la meva vida. Si una i no més una sola cosa li tingues que dir al Univers, seria: ¡GRACIES! Per haver-me beneit amb aquest esser tan meravellós que em va escollir com a pare. A partir del seu naixement i encara que passa el temps, no he tingut ni tinc, la necessitat de tornar a sentir la paternitat. Ell, omple tot el meu cor per tal i com es.
Ja s’està fen un homenet. Tot i complir no més 12 anys, te el posat físic i la maduresa d’un noiet de casi els 14, encara que, continua mantenint la seva entranyable i dolça manera de ser i de fer, que compartim molt estretament des de el dia del seu naixement. Sovint semblem o dos nens jugant i fent-nos pessigolles, o dos amics compartín una àpat, una pel·lícula, una ex
cursió, els deures, els misteris de la vida tan tangibles com intangibles, una meditació, les vacances, els caps de setmana, una escalada que un altre, les acampades...
Això de ser pare, com ja he dit. Es el millor que ha passat i passa a la meva vida. Però també es el que més angoixa et pot fer patir. I encarà més, quant tot l’amor que pugis tenir i demostrar no es cap garantia que un dia, poder proper, se l’emportin lluny, força lluny. Malauradament hi han pares que passen, que no s’ocupen ni es preocupen, que no senten en profunditat amor pels seus fills. Aquests homes no tenen res en realitat. Però en ocasions he pensat que es quasi un avantatge ser d’aquesta manera, ja que així no ho passes tant malament.
Sabeu?, tan es. Per que encara que sigui lluny, sentir de la seva veu: “papa”, guarirà qualsevol ferida que pugui patir el meu cor. Ell es el realment important. Ell i la seva felicitat.
PER TANT. PER MOLTS ANY FILL MEU.
El papa.
Ja s’està fen un homenet. Tot i complir no més 12 anys, te el posat físic i la maduresa d’un noiet de casi els 14, encara que, continua mantenint la seva entranyable i dolça manera de ser i de fer, que compartim molt estretament des de el dia del seu naixement. Sovint semblem o dos nens jugant i fent-nos pessigolles, o dos amics compartín una àpat, una pel·lícula, una ex
cursió, els deures, els misteris de la vida tan tangibles com intangibles, una meditació, les vacances, els caps de setmana, una escalada que un altre, les acampades...Això de ser pare, com ja he dit. Es el millor que ha passat i passa a la meva vida. Però també es el que més angoixa et pot fer patir. I encarà més, quant tot l’amor que pugis tenir i demostrar no es cap garantia que un dia, poder proper, se l’emportin lluny, força lluny. Malauradament hi han pares que passen, que no s’ocupen ni es preocupen, que no senten en profunditat amor pels seus fills. Aquests homes no tenen res en realitat. Però en ocasions he pensat que es quasi un avantatge ser d’aquesta manera, ja que així no ho passes tant malament.
Sabeu?, tan es. Per que encara que sigui lluny, sentir de la seva veu: “papa”, guarirà qualsevol ferida que pugui patir el meu cor. Ell es el realment important. Ell i la seva felicitat.
PER TANT. PER MOLTS ANY FILL MEU.
El papa.
UN PETÓ "PAPANYOR"
ResponderEliminar