Pujant, pujant i pujant vaig esgarrapar el cel.

Si em preguntessin, per la època més feliç de la meva vida, una possible resposta podria ser: “Quant els somnis entre boires em van deixar veure l’home ocell”. Si amics, érem autèntics homes ocells. Sempre penjats per les alçades, en grup, participant tots de les pieades i picotejant ganyips. Teníem prou amb un sac de dormir, una xana, una corda, la sinuosa línia d’una via d’escalada i l’amistat de la gent mes ferma del món. Ara amb perspectiva, m’adono que vivíem inconscientment una de les experiències més satisfactòries, l’estar present, del aquí i l’ara. Moltes tècniques de meditació, llibres d’auto-ajuda, pràctiques de ioga...intenten ensenyar a les persones a controlar la ment vivint el present, el que estàn fent ara, per així de deixar de estar constantment creant pensaments, que finalment no controlen. De fet aquesta es la principal causa d’infermetats tan exteses com la depressió, l’estrés, l’angoixa, l’ansietat, les pors compulsives...
Una de les pràctiques que es poden dur a terme per tal de gaudir d’un estat mental i emocional sanejat, es la concentració. La lectura, pintar, tocar un instrument, jocs de taula... ens ajuden a que la ment estigui enfocada. D’altres activitats com l’esport: corre, bicicleta, nedar... provoca una estimulació dels neurotransmissors que comencen a segregar hormones del benestar (serotonina, endorfina...) en el torrent sanguini, augmentàn l’estat de satisfacció personal. Per últim, els estats d’estrès seguits d’estats de tranquil·litat, fan que el sistema nerviós simpàtic y parasimpàtic, s’equilibrin, provocant d’una banda la segregació d’adrenalina i d’altra, les seves hormones antagòniques.
Dons bé, quant estàs escalant o fent activitat de muntanya amb una certa exigència, es reuneixen aquestes tres condicions: concentració, estimulació del sistema nerviós gracies a l’esforç físic i periòdiques activacions dels dos principals sistemes nerviosos que formen part del sistema nerviós vegetatiu.
Es per això, que una pràctica tant exigent com l’escalada, pot arribar a enganxar tant. Es practica principalment en entorns naturals fantàstics. Normalment acompanyat de persones entranyables. Realitzant grans esforços físics, amb la oberta possibilitat de caure o no, tot depèn de la teva capacitat de concentració i superació en el que estàs fent, ja que com no controlis els pensaments de ben segur que: o et baixes o la força de la gravetat augmenta de sobte i et baixa. Per això es un constant estat de satisfacció, pau, tranquilitat i d’honradesa, principalment amb un mateix, ja que si et pesa el cul i no puges, a qui pots culpar d’això?
Per tant la resposta a la pregunta primera es: QUAN ACOMPANYAT DELS MEUS MILLORS AMICS OCELLS BOLAVEM A LA RECERCA DE LA FELICITAT.
¡¡Collons encara em posaré a plorar!!