URGEIX A TENDRE ...

El esser humà manté una evolució quasi constant a tots el nivells, darrera i especialment , a nivell mental. La ment del home/dona, a experimentat un creixement exponencial que, en aquests moments ja es troba en nivells de cristal·lització. Vol dir, en paraules fàcils d’entendre, que tot allò que es pensa succeeix i cada cop, amb més rapidesa i facilitat. De entrada pot semblar fantàstic i profitós, i ho es. Però, es un ganivet de doble tall, ja que funciona tant en lo positiu (el que desitgem), com en lo negatiu (el que no desitgem). Per no estendrem més afegiré que: URGEIX ATENDRE CONTANTMENT ALLÒ QUE PENSEM, I SI ES DE CAIRE CATASTROFISTA, DEIXAR DE PENSAR-HO O BE CANVIAR-HO PER QUELCOM POSITIU. Deixar de perdre el temps en pensa el que no volem que passi, i invertir el temps en el que si que volem que succeeixi.

Avui dia, es tan alt el número de persones que constantment evoquen, parlen, comenten, o pensen en catàstrofes de tot tipus: econòmics, socials, polítics, familiars, generacionals, de gènera, vèlics, racials, climatològics, apocalíptics... que certament s’està creant una pregària subconscient que suscita encara majors cataclismes.

Sigues honest amb tu mateix/xa i observa tot allò que penses i dius. Dons bé, tota la energia d’aquests pensaments i paraules no es perd, s’uneix en el pla energètic a pensaments i paraules de igual o semblant vibració i aquests patrons creen la realitat futura.

Sigues valent i permet que parli el teu cor.

Sigues savi i permet que la consciencia sigui la teva guia.

Sigues intel·ligent i desfés-te de tot el que no necessites en aquets moments. No es més ric el que més te si no el que menys necessita.

Somriu, abraça, pronuncia paraules amables i senceres. Que no t’importi el que diran o pensaran el altres.

Convida amablement a tothom que coneguis a deixar de pensar en tragèdies. Fes-ho amb un somriure als llavis i al cor.

Seria profitós qualsevol lectura sobre meditació VIPASSANA. No només per tu, si no també per la resta de la humanitat i les futures generacions.

Namaste.

AGRAÏMENTS

Hi ha moments en la vida en que la desorientació es tal, que la única cosa que pots fer es parar. Parar de pensar, de fer, de planejar. Tal ment com si al motor li tanquessis la clau de pas del combustible, i en punt mort, deixessis passar les circumstancies observant-les com un simple testimoni. Així i amb sort, pot ser la consciencia et pot mostra els errors comesos, les agres actituds o aquella part de la personalitat humana en la que abans tant et posicionaves. Una sola cosa es certa, som els únics responsables de tot allò que es passa, per tant, cal ser forts i entomar els resultats dels actes i decisions preses.

De tot plegat, pot ser el més important es és no causar dany a terceres persones. Malauradament i encara que aquesta sigui la nostre intenció, no sempre es possible. I si de totes maneres aquesta repercussió es produeix, també es probable que tal circumstància fos de necessitat per altres.

Després de més de quaranta anys de bagatge pel mon en aquesta vida, no se si algun cop seré capaç de romandre en el meu trosset de cel en aquest pla d’existència. De totes maneres n’estic agraït d’haver-me donat l’oportunitat de tornar a néixer i si més no, intentar trobar aquest camí que en diuen felicitat.

Es curiós, ara que penso, uns del moments més intensos han estat al costat d’altres persones, al comprovar com aquestes milloraven aspectes de les seves vides després de tractaments de Reiki, de la practica meditativa o de ioga, de la teràpia regressiva, hipnosis... Això em porta a reflexionar en aquelles paraules:”la felicitat del bon donar, del bon servei”, com aquelles altres que diuen: “no t’oblidis de tu. Si caus a terra famolenc per l’esforç de alimentar als altres, de que haurà servit?”.

Encara no soc conscient de si algun cop el meu treball ha servit realment per que algú. Tampoc pretenc saber-ho. Però d’una cosa si n’estic. Tinc gana, molta gana. Necessito nodrir-me de la pau, la humilitat, la paciència, la consciència i l’amor que habiten en algun racó del meu esser interior. Per tant he decidit retirar-me, parar, observar y SENTIR.

Des de aquí demano humils disculpes, si he ofès o danyat a algú a lo llarg del meu trajecte de vida, ja que jo n’estic profundament agraït a totes i cada una de elles.

GRACIES A TOTHOM.

DE BON GUST EM DESFARIA...

De bon gust em desfaria del equipatge, que en ocasions pesa tant i tant, per tornar a casa. De bon gust deixaria tot el que he viscut, no més en records, per tal de tornar a viure la llum i la pau que alimenta tot el meu esser. De bon gust m’espolsaria la pols, el fang i les brosses dels camins recorreguts, per gaudir d’uns instants de plenitud i assereno complerta. Per que quant aïllament pot sentir el cor, en el moment que no troba un bri de ressonància al seu voltant. Quan tot esforç realitzar cristal·litzat, quan tota esperança esculpida, queda esmicolada amb el més lleu cop d’uns pensaments, inconscientment mal intencionats.
A les hores no més queda fer com l’au Fènix, renéixer de les cendres, mirar la llum del nou dia i tornar a cercar els cels. Estenent les ales tant com la voluntat ho permeti, per tal de cercar nous horitzons que ressonin amb aquests cor tant apedaçat, però viu encara.
Però de bon gust em deixaria morir en la pau i la dolçor, dels eterns camps de la llum de casa.
Per que d’aquesta grisó que tant envolta els conreus d’algunes persones, desdibuixant el paisatge d’un futur esperançador per tothom? Que no hi ha prou amb la pròpia misèria que s’ha de desitja la misèria a altres? On son els anys de dolça infantesa?, i les nits de cels estelats?, el forn fumejant a flaira de coca calenta, que la mare tant amorosament preparava? On son les nits de llençols gelats, quan bellugaves els peuets fins que l’escalfo fluïa lleugera?
Son aquestes petites joies engalzades en el cor les que em donen forces per seguir el camí, o be es la fortalesa interior de la que encara no soc del tot conscient?
Sigui el que sigui, pas rere pas culminaré el meu camí, em porti on em porti i em trobi a qui em trobi en el camí. Tan de bo la misericòrdia i la bondat del bon Deu, en algun moment es recordi de mi, i em faciliti les botes noves que l’he demanat, dons els peus nusos, ja em fan mal i comencen a sagnar.
De bon gust em desfaria de tot, per tornar nu a casa tal i com vaig venir.

ESPOLSANT-ME LA POLS DEL CAMÍ.

Quan la primavera es torna aspre i angoixant i el cant dels ocells et fereixen les oïdes. El futur una caiguda lliure sense fons on l’esperança i la il·lusió no tenen cabuda. Si l’estimar i abraçar als que t’envolten es una ofensa a qui es creu que te la clau del teu cor. No més queda una sortida. Espolsar-te la pols del camí recorregut. Deixà enrere aquells/es que es van creure amb el dret de tancant-te en un somni de promeses buides, de paraules que ressonaven dins el cor, fins que la bogeria de la culpa, em destruïa. Jo soc l’únic responsable, l’únic que anant a la recerca e l’amor, quasi permet deixar de ser qui es i perdre’s la vida. Però dono gràcies a tots/es els actors i actrius que m’han acompanyat en aquest teatre de la vida, dons de tots i especialment de totes he après, que val més una sotil carícia o mirada sincera que mil declaracions de bones intencions.Si AMOR, et tinc por, dons enfront teu soc com un passerell i mai se si ets de veritat. Tothom parla de tu, et lloen, et canten i et desitgen. Però ara dubto si mai et trobaré en els ulls, els cabells, o els llavis de ningú més. T’he de dir que ara em sento ¡lliure!. Obro el cor i abraço l’existència de qui soc i del que faig. Gaudeixo del somriure dels qui m’envolten, de les carícies del ven i de la flaire d’un nou mon. Una nova vida, on no mes se que arribaré, amb les vestidures netes de la pols del camí, ja trepitjat, on... si per casualitat em tornes a trobar, AMOR, jo sigui com un llibre obert y totalment net. Amb l’esperança que la ploma que escrigui en mi, les noves paraules, respecti la llibertat d’estimar del meu cor. A tu em rendeixo, a tu m’encomano, AMOR.

QUANT TOT ES DESFÀ A LA TEVA VIDA...

Un home de negocis ben plantat, va acudir al seu mestre tot amoïnat i nerviós:
-Mestre, mestre. Vos em veu dir que en aquest nou camí que he iniciat trobaria la felicitat i l’amor pur. Que la llum del meu interior brollaria com aigua viva il·luminant tot i a tots al meu voltant i que definitivament passaria a ser el deu de la meva vida. Que gaudiria de les petites coses entrant en harmonia amb l’existència i que ...”
-Be, be, que es el que passa?
-Dons que tot s’està desfent al meu costat. La meva dona no més em vol per satisfer les necessitats materials de casa i ja no omple el meu cor. La família em jutja i condemna per coses que no he fet. A la feina, pel fet de no entrar en crítiques i jocs bruts m’han donat l’esquena. Les amistats de tota la vida m’han donat l’esquena per haver marxat de casa. Però jo no els he fet res. Per amor ho vaig donar tot i no em queda res. No se on dormiré. ¡Mestre, he de començar de cero!
-I on es el problema, amic meu? Deixa de intentar mantenir el control. Rendeix-te, deixa fluir la vida mantenint neta la ment de pensaments condicionats del passat. Res del que tens t’ho enduràs quant deixis el teu cos. No més el que has après. La vida es massa preciosa per mal gastar-la en amoïnar-se. De tot el que tens en aquesta vida, quina cosa es totalment fonamental per tu?
-La tranquil·litat i la felicitat.
-I, trobaves en aquesta vida que duies tranquil·litat i felicitat?
-NO, mestre.
-A les hores et pregunto: on es el problema, amic meu?

UN ANY MÉS DE FELICITAT

Moltes coses positives i boniques s’han succeït a la meva vida, però cap de tan maca, satisfactòria, emocionant i lluminosa com la de ser el pare de l’Oriol. Si, ja se, ja se que no deixa de ser passió de pare. Tot i així, he de dir que es el principal motiu que dona sentit a la meva vida. Si una i no més una sola cosa li tingues que dir al Univers, seria: ¡GRACIES! Per haver-me beneit amb aquest esser tan meravellós que em va escollir com a pare. A partir del seu naixement i encara que passa el temps, no he tingut ni tinc, la necessitat de tornar a sentir la paternitat. Ell, omple tot el meu cor per tal i com es.
Ja s’està fen un homenet. Tot i complir no més 12 anys, te el posat físic i la maduresa d’un noiet de casi els 14, encara que, continua mantenint la seva entranyable i dolça manera de ser i de fer, que compartim molt estretament des de el dia del seu naixement. Sovint semblem o dos nens jugant i fent-nos pessigolles, o dos amics compartín una àpat, una pel·lícula, una excursió, els deures, els misteris de la vida tan tangibles com intangibles, una meditació, les vacances, els caps de setmana, una escalada que un altre, les acampades...
Això de ser pare, com ja he dit. Es el millor que ha passat i passa a la meva vida. Però també es el que més angoixa et pot fer patir. I encarà més, quant tot l’amor que pugis tenir i demostrar no es cap garantia que un dia, poder proper, se l’emportin lluny, força lluny. Malauradament hi han pares que passen, que no s’ocupen ni es preocupen, que no senten en profunditat amor pels seus fills. Aquests homes no tenen res en realitat. Però en ocasions he pensat que es quasi un avantatge ser d’aquesta manera, ja que així no ho passes tant malament.
Sabeu?, tan es. Per que encara que sigui lluny, sentir de la seva veu: “papa”, guarirà qualsevol ferida que pugui patir el meu cor. Ell es el realment important. Ell i la seva felicitat.
PER TANT. PER MOLTS ANY FILL MEU.
El papa.

HE DESCOBERT UN ALTRE CAMÍ

Recordo que de petit, amb 10 anys, cada diumenge anàvem al cinema Molí Nou, a veure les consagrades pel·lícules d’arts marcials, que per aquells voltants dels anys 70, estaven de moda: “Los cuatro dedos de la furia. Operación dradón. El último dragón...” en fi, que entre dracs i llangardaixos, tots els crios sortíem del cinema donant cops de peu, cops de puny i imaginant en veu alta que es el que li faríem al dolent de torn. El cert, es que el que més m’agradava d’aquelles pelis era l’aire cavalleresc i justicier, per que en realitat el fet de posar la ma al damunt a un altre, mai m’ha agradat gens. Es per això que temps després (sobre els 16 anys), vaig saber que hi havia un art marcial que no golpejava, l’aikido. Decidit a provar-ho, la il·lusió va topar amb que ha Sant Boi, no més podies trobar llocs que practiquessin karate, tae kondo o judo. Així que vaig desistir. I ¡mira per on!, als 39 anys faig amistat amb un noi que resulta ser mestre de Budô Taijutsu. L’art marcial ninja-samurai. L’únic art marcial reconegut pel govern de Japó, com l’autentica escola ninja-samurai tradicional. I resulta que l’aikido prové d’una de les 9 escoles que configuren el Budô Taijutsu, antic Ninjutsu. Dons entre una cosa i l’altre ja porto uns 15 mesos gaudint d’una activitat i filosofia, que de veritat enganxa i sedueix. Quan comences a practicar, pot semblar que es una miqueta nyonya, ja que a diferencia d’altres arts marcials, no hi ha grans cops o moviments i posicions espectaculars, però passades unes poques setmanes, prens consciencia que es autènticament perillosa, ja que, poder no dones grans cops de punys o patades, però pots deixar fora de combat i del mon dels humans a qualsevol. Quan la realitat d’aquesta pràctica s’obre en front teu amb tota la seva “duresa”, hi ha un fet quasi immutable que et tranquil·litza. Es el triatge i l’introducció a la filosofia de noblesa, que de forma subliminal però efectiva, realitzen els senseis d’aquest art marcial. Que vol dir això: dons que el xulos, prepotents, els agressius, els desequilibrats ... quan te n’adones, ja no hi son. Han estat convidats a deixar el dojo. Com diu el Sensei Masaaki Hatsumi Sôke, Mestre de tots els mestres: “es fàcil ser un gran guerrer, però es molt difícil ser una gran persona. Aquest últim es el camí”. Que més puc dir, que quan més practico, aprenc i esbrino dins aquest mon del Budô Taijutsu, que significa: “El camí del guerrer pacífic que utilitza el seu cos com arma per combatre el mal”, més m’enamora. GRÀCIES. Carles