D'en Carles...

URGEIX A TENDRE ...

2010-07-12T18:07:00.000-07:00

El esser humà manté una evolució quasi constant a tots el nivells, darrera i especialment , a nivell mental. La ment del home/dona, a experimentat un creixement exponencial que, en aquests moments ja es troba en nivells de cristal·lització. Vol dir, en paraules fàcils d’entendre, que tot allò que es pensa succeeix i cada cop, amb més rapidesa i facilitat. De entrada pot semblar fantàstic i profitós, i ho es. Però, es un ganivet de doble tall, ja que funciona tant en lo positiu (el que desitgem), com en lo negatiu (el que no desitgem). Per no estendrem més afegiré que: URGEIX ATENDRE CONTANTMENT ALLÒ QUE PENSEM, I SI ES DE CAIRE CATASTROFISTA, DEIXAR DE PENSAR-HO O BE CANVIAR-HO PER QUELCOM POSITIU. Deixar de perdre el temps en pensa el que no volem que passi, i invertir el temps en el que si que volem que succeeixi.

Avui dia, es tan alt el número de persones que constantment evoquen, parlen, comenten, o pensen en catàstrofes de tot tipus: econòmics, socials, polítics, familiars, generacionals, de gènera, vèlics, racials, climatològics, apocalíptics... que certament s’està creant una pregària subconscient que suscita encara majors cataclismes.

Sigues honest amb tu mateix/xa i observa tot allò que penses i dius. Dons bé, tota la energia d’aquests pensaments i paraules no es perd, s’uneix en el pla energètic a pensaments i paraules de igual o semblant vibració i aquests patrons creen la realitat futura.

Sigues valent i permet que parli el teu cor.

Sigues savi i permet que la consciencia sigui la teva guia.

Sigues intel·ligent i desfés-te de tot el que no necessites en aquets moments. No es més ric el que més te si no el que menys necessita.

Somriu, abraça, pronuncia paraules amables i senceres. Que no t’importi el que diran o pensaran el altres.

Convida amablement a tothom que coneguis a deixar de pensar en tragèdies. Fes-ho amb un somriure als llavis i al cor.

Seria profitós qualsevol lectura sobre meditació VIPASSANA. No només per tu, si no també per la resta de la humanitat i les futures generacions.

Namaste.

AGRAÏMENTS

2010-07-08T19:15:00.000-07:00

Hi ha moments en la vida en que la desorientació es tal, que la única cosa que pots fer es parar. Parar de pensar, de fer, de planejar. Tal ment com si al motor li tanquessis la clau de pas del combustible, i en punt mort, deixessis passar les circumstancies observant-les com un simple testimoni. Així i amb sort, pot ser la consciencia et pot mostra els errors comesos, les agres actituds o aquella part de la personalitat humana en la que abans tant et posicionaves. Una sola cosa es certa, som els únics responsables de tot allò que es passa, per tant, cal ser forts i entomar els resultats dels actes i decisions preses.

De tot plegat, pot ser el més important es és no causar dany a terceres persones. Malauradament i encara que aquesta sigui la nostre intenció, no sempre es possible. I si de totes maneres aquesta repercussió es produeix, també es probable que tal circumstància fos de necessitat per altres.

Després de més de quaranta anys de bagatge pel mon en aquesta vida, no se si algun cop seré capaç de romandre en el meu trosset de cel en aquest pla d’existència. De totes maneres n’estic agraït d’haver-me donat l’oportunitat de tornar a néixer i si més no, intentar trobar aquest camí que en diuen felicitat.

Es curiós, ara que penso, uns del moments més intensos han estat al costat d’altres persones, al comprovar com aquestes milloraven aspectes de les seves vides després de tractaments de Reiki, de la practica meditativa o de ioga, de la teràpia regressiva, hipnosis... Això em porta a reflexionar en aquelles paraules:”la felicitat del bon donar, del bon servei”, com aquelles altres que diuen: “no t’oblidis de tu. Si caus a terra famolenc per l’esforç de alimentar als altres, de que haurà servit?”.

Encara no soc conscient de si algun cop el meu treball ha servit realment per que algú. Tampoc pretenc saber-ho. Però d’una cosa si n’estic. Tinc gana, molta gana. Necessito nodrir-me de la pau, la humilitat, la paciència, la consciència i l’amor que habiten en algun racó del meu esser interior. Per tant he decidit retirar-me, parar, observar y SENTIR.

Des de aquí demano humils disculpes, si he ofès o danyat a algú a lo llarg del meu trajecte de vida, ja que jo n’estic profundament agraït a totes i cada una de elles.

GRACIES A TOTHOM.

DE BON GUST EM DESFARIA...

2009-10-15T16:36:00.000-07:00

De bon gust em desfaria del equipatge, que en ocasions pesa tant i tant, per tornar a casa. De bon gust deixaria tot el que he viscut, no més en records, per tal de tornar a viure la llum i la pau que alimenta tot el meu esser. De bon gust m’espolsaria la pols, el fang i les brosses dels camins recorreguts, per gaudir d’uns instants de plenitud i assereno complerta. Per que quant aïllament pot sentir el cor, en el moment que no troba un bri de ressonància al seu voltant. Quan tot esforç realitzar cristal·litzat, quan tota esperança esculpida, queda esmicolada amb el més lleu cop d’uns pensaments, inconscientment mal intencionats.
A les hores no més queda fer com l’au Fènix, renéixer de les cendres, mirar la llum del nou dia i tornar a cercar els cels. Estenent les ales tant com la voluntat ho permeti, per tal de cercar nous horitzons que ressonin amb aquests cor tant apedaçat, però viu encara.
Però de bon gust em deixaria morir en la pau i la dolçor, dels eterns camps de la llum de casa.
Per que d’aquesta grisó que tant envolta els conreus d’algunes persones, desdibuixant el paisatge d’un futur esperançador per tothom? Que no hi ha prou amb la pròpia misèria que s’ha de desitja la misèria a altres? On son els anys de dolça infantesa?, i les nits de cels estelats?, el forn fumejant a flaira de coca calenta, que la mare tant amorosament preparava? On son les nits de llençols gelats, quan bellugaves els peuets fins que l’escalfo fluïa lleugera?
Son aquestes petites joies engalzades en el cor les que em donen forces per seguir el camí, o be es la fortalesa interior de la que encara no soc del tot conscient?
Sigui el que sigui, pas rere pas culminaré el meu camí, em porti on em porti i em trobi a qui em trobi en el camí. Tan de bo la misericòrdia i la bondat del bon Deu, en algun moment es recordi de mi, i em faciliti les botes noves que l’he demanat, dons els peus nusos, ja em fan mal i comencen a sagnar.
De bon gust em desfaria de tot, per tornar nu a casa tal i com vaig venir.

ESPOLSANT-ME LA POLS DEL CAMÍ.

2009-04-29T20:01:00.001-07:00

Quan la primavera es torna aspre i angoixant i el cant dels ocells et fereixen les oïdes. El futur una caiguda lliure sense fons on l’esperança i la il·lusió no tenen cabuda. Si l’estimar i abraçar als que t’envolten es una ofensa a qui es creu que te la clau del teu cor. No més queda una sortida. Espolsar-te la pols del camí recorregut. Deixà enrere aquells/es que es van creure amb el dret de tancant-te en un somni de promeses buides, de paraules que ressonaven dins el cor, fins que la bogeria de la culpa, em destruïa. Jo soc l’únic responsable, l’únic que anant a la recerca e l’amor, quasi permet deixar de ser qui es i perdre’s la vida. Però dono gràcies a tots/es els actors i actrius que m’han acompanyat en aquest teatre de la vida, dons de tots i especialment de totes he après, que val més una sotil carícia o mirada sincera que mil declaracions de bones intencions.Si AMOR, et tinc por, dons enfront teu soc com un passerell i mai se si ets de veritat. Tothom parla de tu, et lloen, et canten i et desitgen. Però ara dubto si mai et trobaré en els ulls, els cabells, o els llavis de ningú més. T’he de dir que ara em sento ¡lliure!. Obro el cor i abraço l’existència de qui soc i del que faig. Gaudeixo del somriure dels qui m’envolten, de les carícies del ven i de la flaire d’un nou mon. Una nova vida, on no mes se que arribaré, amb les vestidures netes de la pols del camí, ja trepitjat, on... si per casualitat em tornes a trobar, AMOR, jo sigui com un llibre obert y totalment net. Amb l’esperança que la ploma que escrigui en mi, les noves paraules, respecti la llibertat d’estimar del meu cor. A tu em rendeixo, a tu m’encomano, AMOR.

QUANT TOT ES DESFÀ A LA TEVA VIDA...

2009-04-26T21:28:00.000-07:00

Un home de negocis ben plantat, va acudir al seu mestre tot amoïnat i nerviós:
-Mestre, mestre. Vos em veu dir que en aquest nou camí que he iniciat trobaria la felicitat i l’amor pur. Que la llum del meu interior brollaria com aigua viva il·luminant tot i a tots al meu voltant i que definitivament passaria a ser el deu de la meva vida. Que gaudiria de les petites coses entrant en harmonia amb l’existència i que ...”
-Be, be, que es el que passa?
-Dons que tot s’està desfent al meu costat. La meva dona no més em vol per satisfer les necessitats materials de casa i ja no omple el meu cor. La família em jutja i condemna per coses que no he fet. A la feina, pel fet de no entrar en crítiques i jocs bruts m’han donat l’esquena. Les amistats de tota la vida m’han donat l’esquena per haver marxat de casa. Però jo no els he fet res. Per amor ho vaig donar tot i no em queda res. No se on dormiré. ¡Mestre, he de començar de cero!
-I on es el problema, amic meu? Deixa de intentar mantenir el control. Rendeix-te, deixa fluir la vida mantenint neta la ment de pensaments condicionats del passat. Res del que tens t’ho enduràs quant deixis el teu cos. No més el que has après. La vida es massa preciosa per mal gastar-la en amoïnar-se. De tot el que tens en aquesta vida, quina cosa es totalment fonamental per tu?
-La tranquil·litat i la felicitat.
-I, trobaves en aquesta vida que duies tranquil·litat i felicitat?
-NO, mestre.
-A les hores et pregunto: on es el problema, amic meu?

UN ANY MÉS DE FELICITAT

2009-03-04T14:15:00.000-08:00

Moltes coses positives i boniques s’han succeït a la meva vida, però cap de tan maca, satisfactòria, emocionant i lluminosa com la de ser el pare de l’Oriol. Si, ja se, ja se que no deixa de ser passió de pare. Tot i així, he de dir que es el principal motiu que dona sentit a la meva vida. Si una i no més una sola cosa li tingues que dir al Univers, seria: ¡GRACIES! Per haver-me beneit amb aquest esser tan meravellós que em va escollir com a pare. A partir del seu naixement i encara que passa el temps, no he tingut ni tinc, la necessitat de tornar a sentir la paternitat. Ell, omple tot el meu cor per tal i com es.
Ja s’està fen un homenet. Tot i complir no més 12 anys, te el posat físic i la maduresa d’un noiet de casi els 14, encara que, continua mantenint la seva entranyable i dolça manera de ser i de fer, que compartim molt estretament des de el dia del seu naixement. Sovint semblem o dos nens jugant i fent-nos pessigolles, o dos amics compartín una àpat, una pel·lícula, una excursió, els deures, els misteris de la vida tan tangibles com intangibles, una meditació, les vacances, els caps de setmana, una escalada que un altre, les acampades...
Això de ser pare, com ja he dit. Es el millor que ha passat i passa a la meva vida. Però també es el que més angoixa et pot fer patir. I encarà més, quant tot l’amor que pugis tenir i demostrar no es cap garantia que un dia, poder proper, se l’emportin lluny, força lluny. Malauradament hi han pares que passen, que no s’ocupen ni es preocupen, que no senten en profunditat amor pels seus fills. Aquests homes no tenen res en realitat. Però en ocasions he pensat que es quasi un avantatge ser d’aquesta manera, ja que així no ho passes tant malament.
Sabeu?, tan es. Per que encara que sigui lluny, sentir de la seva veu: “papa”, guarirà qualsevol ferida que pugui patir el meu cor. Ell es el realment important. Ell i la seva felicitat.
PER TANT. PER MOLTS ANY FILL MEU.
El papa.

HE DESCOBERT UN ALTRE CAMÍ

2009-03-01T16:48:00.000-08:00

Recordo que de petit, amb 10 anys, cada diumenge anàvem al cinema Molí Nou, a veure les consagrades pel·lícules d’arts marcials, que per aquells voltants dels anys 70, estaven de moda: “Los cuatro dedos de la furia. Operación dradón. El último dragón...” en fi, que entre dracs i llangardaixos, tots els crios sortíem del cinema donant cops de peu, cops de puny i imaginant en veu alta que es el que li faríem al dolent de torn. El cert, es que el que més m’agradava d’aquelles pelis era l’aire cavalleresc i justicier, per que en realitat el fet de posar la ma al damunt a un altre, mai m’ha agradat gens. Es per això que temps després (sobre els 16 anys), vaig saber que hi havia un art marcial que no golpejava, l’aikido. Decidit a provar-ho, la il·lusió va topar amb que ha Sant Boi, no més podies trobar llocs que practiquessin karate, tae kondo o judo. Així que vaig desistir. I ¡mira per on!, als 39 anys faig amistat amb un noi que resulta ser mestre de Budô Taijutsu. L’art marcial ninja-samurai. L’únic art marcial reconegut pel govern de Japó, com l’autentica escola ninja-samurai tradicional. I resulta que l’aikido prové d’una de les 9 escoles que configuren el Budô Taijutsu, antic Ninjutsu. Dons entre una cosa i l’altre ja porto uns 15 mesos gaudint d’una activitat i filosofia, que de veritat enganxa i sedueix. Quan comences a practicar, pot semblar que es una miqueta nyonya, ja que a diferencia d’altres arts marcials, no hi ha grans cops o moviments i posicions espectaculars, però passades unes poques setmanes, prens consciencia que es autènticament perillosa, ja que, poder no dones grans cops de punys o patades, però pots deixar fora de combat i del mon dels humans a qualsevol. Quan la realitat d’aquesta pràctica s’obre en front teu amb tota la seva “duresa”, hi ha un fet quasi immutable que et tranquil·litza. Es el triatge i l’introducció a la filosofia de noblesa, que de forma subliminal però efectiva, realitzen els senseis d’aquest art marcial. Que vol dir això: dons que el xulos, prepotents, els agressius, els desequilibrats ... quan te n’adones, ja no hi son. Han estat convidats a deixar el dojo. Com diu el Sensei Masaaki Hatsumi Sôke, Mestre de tots els mestres: “es fàcil ser un gran guerrer, però es molt difícil ser una gran persona. Aquest últim es el camí”. Que més puc dir, que quan més practico, aprenc i esbrino dins aquest mon del Budô Taijutsu, que significa: “El camí del guerrer pacífic que utilitza el seu cos com arma per combatre el mal”, més m’enamora. GRÀCIES. Carles

SI TOTHOM FOS UNA MICA FORREST GUMP

2009-02-14T18:38:00.000-08:00

El passat diumenge 8 de febrer, vaig veure amb l’Oriol i per segon cop la pel·lícula Forrest Gump, interpretada magistralment, sota el meu parer, per en Tom Hanks. Ja se que diuen que es una exaltació als “valors” americans, que es pura ficció, que sembla més per nens que per adults, que es comercial... i totes aquestes opinions que el fan quedar a un tan be i tan entès en la matèria. No serè jo qui ho discuteixi. Però algunes preguntes del meu fill, van fer que comences a veure un darrera fons al film, que no vaig veure el primer cop. Preguntes com: Per que li volen fer mal si ell es bo?, si es tonto per que li surt tot be?, per que te tan bona sort?...ja, ja se que es una pel·lícula, però anem una mica més a fons.
La “estupidesa” de l’amic Forrest es centrava en ser autènticament: amable, dialogant, sincer, cordial, bo, innocent, honest, pacífic, servicial. No jutja i accepta les coses tal com venien. Es dedicava en cos i ànima a tot el que feia, en no cercar els tres peus al gat, en no interpretar les coses, en mirar sempre la part positiva, en fer el que sentia el seu cor. Viure el moment present en la seva màxima expressió. La seva simplicitat, feia senzill el viure i evidenciava la mala llet d’aquells que l’envoltaven. Dit d’altre manera, la seva llum era la foscor dels demés. Per que asclar, no era tonto, dons tonto es el que fa tonteries, i realment les tonteries les feien els que l’envoltaven.
En un mon sense malicia, en Forrest passaria totalment desapercebut.
Finalment vaig dir al meu fill: “si tothom fos una mica Forrest Gump, el món seria un lloc molt millor i tots seriem mes feliços”. Si d’acord, estúpidament feliços, però FELIÇOS al cap i la fi.
Carles

Aquest diumenge matinal a Montserrat.

2009-02-09T18:42:00.000-08:00

En Narcís, la Pilà,l’Adrià, l’Oriol i jo varem enfilar des de Collbató, l’anomena’t camí de les bateries. Segons diuen el camí més antic per pujar dalt de la muntanya i un dels mes disputats en la guerra del francès. Un matí assolellat, però de vent i una mica fort. Ens ho hem passat força be. Aquí una mostra.

UN AU DE CORRAL?

2009-02-05T16:28:00.000-08:00

El sol vermellós i matiné, arrancava reflexos en el plomatge pentinat per un vent pur i fred. Res passava inadvertit per aquell que creuava els cels en total i absoluta llibertat. Cada dia una nova aventura, cada instant una experiència irrepetible, cada picat, cada remuntada, cada cop que es deixava planejar pels vens del nord, en companyia dels seus, una divertida i profunda vivència compartida. El cor bategava amb força amb els infinits xiscles de felicitat i llibertat, que amb vivesa, ressonaven en contraforts i barrancs, boscos i cims. Nits estelades des de les mes altes branques dels avets. Aquelles imatges es repetien una i un altre nit, en aquella au de corral que cercava el racó més arrecerat del coral, per tal d’intentar reconciliar nits de somnis i mals sons.
Els pensaments es tornaven com plomes rígides i pesades que li feien perdre alçada, precipitant-se fins que finalment donava amb les il·lusions, els somnis i la llibertat contra les dures roques. Tot d’una amb un fort ensurt ,obria el pic a la recerca d’un bri d’aire que calmés el seu embogit cor.
L’au vivia en un entorn segur, confortable, còmode, on mai faltaven el menjar i el beure, i en constant companyia d’unes atractives gallines de esponjosos culs que farien les delícies de qualsevol bestioleta amb plomes. Però... però, hi havia quelcom que retorçava el tip estomac de l’au de corral. Serien les constants queixes de les gallines?, la brutícia del corral?, la manca d’horitzó?...
Un bon dia,va entrar el granger per tal d’arreglar un forat que feia temps immemorable es va fer a la paret de la granja, a la part mes alta.

¡¡Heppp!!, que es això? Quant l’home mirà al fons del gallinè, es quedà aturat. Que fa un falcó aquí?, i menjat el pinso de les gallines? Amb cautela s’acostà a la au intrusa i la sorpresa es que la va sentir cloquejar com una gallina mes. No era possible. Mes agosarat va fer per agafar-lo i aquest va posar el cul contra el terra i ajupí el coll. Quan el granger va tenir al príncep dels cels entre les sever mans, va sentir una profunda tristor. –No amic meu aquest no es el teu lloc. Tu has nascut per ser lliure, per cercar nous horitzons, per alegrar els cels amb el vol dels teus companys. Però l’au no entenia res.

No van ser poques les vegades que l’home agafà l’aconductada au, la tragué fora del corralet i la llança amb força en l’aire. Però aquest queia com una pedra a terra, i contra tota lògica , tornava al galliné. Fins que un dia una idea rondà pel cap del granger.

CONTINUARÀ

“By water my friend”

2009-02-04T18:54:00.000-08:00

Parlem dels canvis. O millor dit, parlo dels canvis. M’ho dic a mi?, m’estic tornant boig?, no home , el que passa es que estàs redactant allò que et ronda pel cap, i que i que finalment et surt del cor. Menys mal, per un moment creia que estava parlant sol, ¡PUUUF!
Dons bé, hi han canvis en el rum vital de la nostre existència, que resulten ser sobtats i inesperats, ja que son experiències que l’anima ha de viure en el decurs del seu aprenentatge. Quan succeeix, centret en el que has de aprendre o guanyar, ja que tota historia nova, comença amb la paraula...fi.
Obert al miracle de la vida, creu en ella i creat la teva pròpia llibertat. Obre la teva ment tot el que et sigui possible, recorda que la llum es dins teu. No dubtis pas del que vols, el poder del desix profund, sincer i constant es il·limitat i transcendeix les barreres de la ment.
I que passa quan el canvi que desitges no arriba? Preguntat a les hores: Realment ho desitjo?, realment ho necessito?,accepto la situació actual, aprenen el que aquesta m’intenta aportar per tal de que arribi una de nova?
I que passa també quan els canvis arriben sense ser desitjats? Dons que per molt que ens queixem, cridem o enrabiem, son el que son, i si som capaços de mirar més enllà, de ben segur trobarem una oportunitat. Així es com s’expressen mil·lenàries filosofies orientals, que personalment crec que en sabem molt més sobre la existència que les occidentals. Així trobem:
- Cal tenir una ment de bambú, així els teus pensaments es doblegaran més enllà de lo possible. (TAO)
-Tot està bé, i tot es com ha de ser. (Zen)
-No hi han circumstancies bones o dolentes, ja que tot depèn de la manera en que tu te les prens. -L’Univers, Deu, la vida... normalment no ens dona allò que demanem, però sempre ens arriba allò que necessitem.
Resumin, podríem dir que la vida es un constant canvi de tot, i l’únic que ens queda per fer es amollar-nos. Ja ho deia Bruce Lee en un anunci televisiu: “By water my friend”. Amollat a les noves circumstàncies de la vida. I afegiria una darrera cueta a aquesta expressió: “sigues sempre tu, i guiat pels teus nobles sentiments” .
¡PUUF! Quina filosofada, no? Be si més no, m’ha servit per quedar-me descansat. Bona nit i tapet.
Petonets.
Carles

UN SENYOR ESTIU

2009-01-31T14:29:00.000-08:00

Encara que tard, aquí va.
El passat agost ¡ALA QUE RETRO! Vaig passar un dels més entranyables estius, al costat de la persona que més estimo en aquest món, l’Oriol. Em vaig plantejar gaudir amb el meu fill d’uns indrets dels Pirineus que em porten extraordinaris records. Així que cap a Ainsa. El viatge força be, fins a cinc quilòmetres abans d’entrar a la població, ja que el cotxe es va escalfar tant que vaig tenir que parar. Desprès de dues hores d’espera la grua confirma que la bomba d’aigua s’ha mort. Tret d’aquesta minúcia de 390€ ¡cago’n to!, la resta de l’estiu fou fantàstic. Bon temps, immillorable companyia i una pila de dies per gaudir d’unes de les zones més boniques del Pirineus. Per tal de compartir-ho amb vosaltres, he fet un petit recull.
Salut i ganes
Carles

DEU NO EXISTEIX / DEU EXISTEIX.

2009-01-30T22:50:00.000-08:00

Aquesta afirmació que podem veure en els autobusos de BNC, a que obeeix? A una campanya publicitària per tal que comprem quelcom que ni Deu te encara. El cert es que l’afirmació es estúpida en si mateixa, ja que tan es faci en positiu (que si) com en negatiu (que no), cap de les dues es por quantificà, mesurà o donar per vàlida. Si per sortir de dubtes preguntem al “jefe” del Vaticà, no sortirem de dubtes, encara en tindrem més, ja que començaran amb el tema de la fe cega, els dogmes, el purgatori, l’infern ¡HEEEP! o finalment va decidir que no existeixen aquests llocs? En tot cas sembla ser que el tema de Deu canvia segons les conveniències del papa de torn. Si preguntes a un pope (cristians ortodoxes) t’escagarrines, dons fe i klarsnikof acostumen anar una mica relacionats. Els pobres palestins crec que ho tenen menys clar que ningú. Ara el que si tenen clar es on es l’infern y qui es la representació del diable a la terra. Per si no l’has enganxat aquests demonillos tenen un símbol en forma d’estrella. Si preguntem a unes de les cultures mes sabies i espirituals del planeta, ens asseguren que Deu es dins de cada persona, animal, planta, mineral, per això qualsevol cosa que facis en contra de un d’aquests et genera un karma (llei de causa i efecte) que arrossegaràs a les properes vides.
Una cosa està clara, el planeta està dirigit per dues forces, energies o tendències que directament no es poden veure, mesurar o tocar, però si els seus efectes. Aquestes son l’amor, en tot el seu ventall de possibilitats, i la manca d’amor o odi, també en tot el seu ventall de possibilitats. Diguem-li Yin Yan, Deu dimoni, cel infern. I l’esser humà te la lliure elecció de decidí cap a quina d’aquestes dues forces s’acosta per activa o per passiva. El resultat d’aquesta elecció, que prenem cada dia a cada segon, es justament com està el món en aquests moments.
Si preguntem a algú del tercer món segurament que, amb un somriure als llavis ens respondrà que Deu es troba en tot allò que l’envolta. Si li preguntem a un snob de “Barna”, possiblement ens mirarà per sobre la espatlla i ...
Mireu amics/gues us convido a que tanqueu els ulls i escolteu la cançó de Víctor Jara, Luchín que podreu clicar en aquesta plana. Quan finalitzi observa que sents dins el teu cor i treu les teves conclusions.
Jo fa temps vaig descobrir les meves ja que soc gnòstic gracies a Deu.
Una abraçada kamarada.
Carles

Pujant, pujant i pujant vaig esgarrapar el cel.

2009-01-30T18:46:00.000-08:00

Si em preguntessin, per la època més feliç de la meva vida, una possible resposta podria ser: “Quant els somnis entre boires em van deixar veure l’home ocell”. Si amics, érem autèntics homes ocells. Sempre penjats per les alçades, en grup, participant tots de les pieades i picotejant ganyips. Teníem prou amb un sac de dormir, una xana, una corda, la sinuosa línia d’una via d’escalada i l’amistat de la gent mes ferma del món. Ara amb perspectiva, m’adono que vivíem inconscientment una de les experiències més satisfactòries, l’estar present, del aquí i l’ara. Moltes tècniques de meditació, llibres d’auto-ajuda, pràctiques de ioga...intenten ensenyar a les persones a controlar la ment vivint el present, el que estàn fent ara, per així de deixar de estar constantment creant pensaments, que finalment no controlen. De fet aquesta es la principal causa d’infermetats tan exteses com la depressió, l’estrés, l’angoixa, l’ansietat, les pors compulsives...
Una de les pràctiques que es poden dur a terme per tal de gaudir d’un estat mental i emocional sanejat, es la concentració. La lectura, pintar, tocar un instrument, jocs de taula... ens ajuden a que la ment estigui enfocada. D’altres activitats com l’esport: corre, bicicleta, nedar... provoca una estimulació dels neurotransmissors que comencen a segregar hormones del benestar (serotonina, endorfina...) en el torrent sanguini, augmentàn l’estat de satisfacció personal. Per últim, els estats d’estrès seguits d’estats de tranquil·litat, fan que el sistema nerviós simpàtic y parasimpàtic, s’equilibrin, provocant d’una banda la segregació d’adrenalina i d’altra, les seves hormones antagòniques.
Dons bé, quant estàs escalant o fent activitat de muntanya amb una certa exigència, es reuneixen aquestes tres condicions: concentració, estimulació del sistema nerviós gracies a l’esforç físic i periòdiques activacions dels dos principals sistemes nerviosos que formen part del sistema nerviós vegetatiu.
Es per això, que una pràctica tant exigent com l’escalada, pot arribar a enganxar tant. Es practica principalment en entorns naturals fantàstics. Normalment acompanyat de persones entranyables. Realitzant grans esforços físics, amb la oberta possibilitat de caure o no, tot depèn de la teva capacitat de concentració i superació en el que estàs fent, ja que com no controlis els pensaments de ben segur que: o et baixes o la força de la gravetat augmenta de sobte i et baixa. Per això es un constant estat de satisfacció, pau, tranquilitat i d’honradesa, principalment amb un mateix, ja que si et pesa el cul i no puges, a qui pots culpar d’això?
Per tant la resposta a la pregunta primera es: QUAN ACOMPANYAT DELS MEUS MILLORS AMICS OCELLS BOLAVEM A LA RECERCA DE LA FELICITAT.
¡¡Collons encara em posaré a plorar!!

I si fos boig?

2009-01-30T06:39:00.001-08:00

Des de petit, especialment la mare, sempre em deia que tenia que ser bon nen. No dir paraulotes, dir sempre la veritat, ajudar als que tenien problemes, ser generós amb els menys afavorits, tenir cura a l’hora de anar a la muntanya per tal de no embrutar-la, ser acurat a l’hora de parlar per tal de no ferir els sentiments dels altres, mantenir estonetes de silenci (pregar) per tal que l’ànima d’un estigui en pau, i tots aquests consells que les mares et donen i, en el millor dels casos practiquen amb tu, per tal que siguis bon minyó, i encara millor persona. I saps el mes curiós, que encara crec en el em deia la mare. No se si per que soc un somnia truites o per que la llavor que em va deixar, va arrelar amb força dins el meu cor. El cert es que darrerament, molts dels records de l’infantesa tornen vius a aquesta realitat: el gustet del pa amb vi i sucrer, l’olor a terra mullada, quan et treien la taca de pintallavis de la cara mullant la punta del mocador de fil amb la saliva ¡puagggg!, les guerra de pedrades penjats dels garrofers o quan relliscàvem per les pendents de terra, pujats sobre la tapa del water... CARAI, AIXÒ SEMBLA AQUELLA CANSO DELS PETS: AMB ELS PANTALOS CURTS I ELS...
Dons si, crec que es possible millorar aquesta realitat que ens envolta, encara que això de ser bon nen, avui, estigui mal mirat, ja que: tothom diu paraulotes i el més maco que et poden dir per carrer es, “cuidao gulipoll...”. Que dir de les mentides, si fins i tot aquells que ens manen (per que algú els a votat i no val a dir allò de : ¡yo no fui, yo no fui!...) s’ennueguen de tantes que en diuen. El curiós del cas es que després els continuen votant. I el que es la conya es això d’ajudar als que tenen problemes. Però si nua de les expressions mes exteses en la nostre societat es aquella de: “no es mi problema”, o si no, posat amb el cotxe en un STOP en hora punta, i espera que et deixin passar sense tenir que accelerar com un boig. Una cosa si puc dir que fem avui dia, som generosos, però no amb els menys afavorits, ja que hi han que son capaços de pagar 600€ o mes d’associació a un club, per veure 22 ganàpies amb calça curta donant-li patades a una pilota y es posen transcendentals demanant cinquanta mil explicacions quant donen 20€ per una ONG o causa social. Be, l’Eto es africà, i molts son el que l’estan ajudant, no?. Del tema de la muntanya no en parlaré, ja que, que no ha de fer la gent amb el seu entorn, si s’omplen el cos (nas) de pols, s’alimenten de menjar escombraria...
Però tot i això, encara estic convençut que es possible un mon millor. El secret es deixar d’intentar canviar els altres, per canviar un. Com deia el savi. Si tu canvies el món que t’envolta canviarà també.
¡Ala!, jo començo ara mateix. Pot ser quant em vegis tindré els ulls verds i em diré Marisa. Es conya. Un peto a tots/es.
Per això em pregunto: I si fos boig?

Carles

UN POBLE AUTO- MALEÏT DURANT SEGLES.

2009-01-27T18:32:00.000-08:00

Avui voldria parlar del Karma col·lectiu. No es que la senyoreta karma es lliti am un col·lectiu, noooooo, es quelcom mes transcendent.
Els que en saben diuen que som essers – humans. Curiosa definició composta per dues paraules. Per una banda humà: que fàcilment podem definir, descriure... y per altre vana esser. Molt més ambigua, intangible, volàtil i fins i tot desconeguda. I per rematà, l’ordre en que la fem anar: esser humà, no diem pas: humà esser. I es que els que saben diuen que primer es l’Esser, que al cap i la fi es el que fa que l’estructura física del humà es mogui i cobri vida.
Dons bé, els que en saben, diuen que aquests Essers (nosaltres) venen reencarnant-se ja fa molt de temps. Per tant han viscut ja moltes vides. D’altres son ànimes mes joves i han viscut menys vides. I diuen els que en saben que cada cop que es decideix néixer, sabem que es el que convé o no, per om i pels altres, però que tot i saber-ho podem fer el que ens roti, per allò de la llei sagrada de lliure elecció. Si durant la vida actuem, normalment, de forma coherent, cívica, tranquil·la, amorosa... el mes probable es que aprenguem les lliçons de la vida i el nostre bagatge evolutiu segueixi. Però si pel contrari optem per altre tipus de actuacions dins la vida, com per exemple: drogues, robar, enganyar, trair, matar, deixar-nos trepitjar... al deixar el cos quan desencarnem (la morte) i tornar a casa (el celo) seria el mateix que arribar a les vacances d’estiu havent suspès tres assignatures, que tocarà? Estar putejat tot l’estiu estudiant per així reparar la cagada comesa. Dons quant arribem al espai entre vides, o el pla vibracional on anem desprès de abandonar el cos, som pura consciencia i al adonar-nos de lo malament que l’hem fet, nosaltres mateixos ens imposem situacions dures per la propera vida per tal d’aprendre. Així cada cop mes dur, fins que: o aprenem per la consciencia o per collons.

Seguint aquesta llei kàrmika et pors fer una idea del karma que s’està generat el poble jueu. Si ja se que entre tant es el pobre poble palestí el que pateix un nou genocidi encobert sota la expressió que més agrada a l’ONU i els països poderosos, efectes col·laterals. El cert es que el poble de la kippà (aquella mena de barretet que porten al cap, quant es donen cops al front contra un mur de pedra), s’està generant un deute kàrmic, per activa i per passiva, que fa por. Això diuen els que saben.
Jo entre tant estic buscant del calaix dels records, el meu mocador de coll palestí, que de color de fons es el blanc i fins que no diguin el contrari es el color de la pau.